💋🍷💋 𝔢𝔩𝔬𝔤𝔦 𝔡𝔢𝔩 𝔠𝔬𝔫𝔱𝔞𝔠𝔱𝔢 💋🍷💋

xx

En un intent desesperat d’evocar l’acte comunicatiu, la meva condició d’Amant
professional prova de reproduir el contacte transcrivint un assaig clínic no autoritzat. La pregunta de partida és la següent: De qui són els llavis? M’agradaria poder respondre-la amb la nitidesa del color que els tinta i la precisió del llapis que els emmarca.

Una empremta labial borrosa il·luminant la pantalla del meu dispositiu mòbil i la reminiscència d’un petó filmat a través d’una finestra indiscreta, actuen com a símptomes d’un diagnòstic fracassat que flirteja tossudament amb la infància. La reacció adversa no triga gaire en aparèixer, deixant pas a les ramificacions de la memòria...

Quan era petita creia que els petons de les pel·lícules de Hollywood es realitzaven amb efectes especials. M’imaginava maniquins com els que s’utilitzen a les simulacions d’accidents d’automoció col·locats estratègicament en una habitació, tocant-se, abraçant-se, petonejant-se. Després de l’arranjament de la composició mecànica, tenia lloc una sofisticadíssima postproducció digital on les imatges dels rostres i els cossos dels actors, enregistrades per separat, es manipulaven per composar l’escena romàntica final, que resultava d’un complex procés de juxtaposició i tendresa entrecreuada.

Llavors els llavis no eren de ningú. Llavors els llavis eren tan teus com meus. Llavors els llavis eren llavors en potència de propagació. I el petó només existia accidental i virtualment, per mediació d’un rectangle brillant. Però no succeeix el mateix amb qualsevol petó?

Des d’antic, els llavis esbossen formes de parla i silenci, així com les llengües perfilen
imatges de fonts i sepulcres. Quan arriba el moment de trobar-se, és impossible tenir-
s’ho calent: els petons diuen la devoció del present però ja confabulen la traïció del
futur. Per tant, davant l’Estimat jacent, només queda fer l’ofici dels morts, vull dir, dels
muts. Estudiar amb religiositat la naturalesa de l’escissió i la contingència de la
correspondència. Fins que la mort o la vida us separi. O això diuen!

Avesada com sóc a l’apassionament, sé molt bé que un bes delimita l’aristocràcia del
contacte i redacta la primera ratlla d’un contracte entre dos cossos en interconnexió. Un
document en blanc que acostuma a culminar en casament o acomiadament, cura o
malaltia, bàlsam o verí. Mentre el text s’escriu, els amants juren que ni el millor dels
advocats podria fer-los renunciar a l’impuls de violència, de dolor i d’estimació que es
concentra en un petó. Però quan la cal·ligrafia es desdibuixa i el cercle d’admiració no
sosté més el plagi, l’esllavissada ensorra oficialment la casa predilecta del contagi
lingüístic.

A aquestes alçades de la història, desitjar l’evasió de les millors drogues de l’apotecari i
proclamar la mort amb un petó potser s’acosta una mica al ridícul. Un petó no et pagarà
el lloguer. No serà mai tan bona inversió com un diamant, però sempre posseirà l’atribut
de la meravella. Tampoc t’ajudarà quan vagis a treure diners al caixer automàtic, però
sempre retindrà el misteri de l’abundància. En cap cas substituirà l’efectivitat de la
pastilla receptada pel teu doctor, però sempre amagarà el potencial del pharmakon.

Potser per això m’he pintat els llavis de vermell, m’he servit una copa del mateix color i
he brindat per l’aposta del tall, per l’alçament del plec, per la revolta de la comissura i
per l’escàndol de la juntura. Per l’elogi vital d’un territori en risc perpetu, d’un contacte
que es reivindica roent i assedegat, entre línies i entre llavis.

Llavors als llavis o llavors, els llavis, tant se val. Encara no sé de qui són, però sí que
ressonen a la grafia doblement sonora del cristall. Allà on es reflecteixen un cop com a
ferida i un altre com a remei.